19.8.12

Zona Zero BTT Ainsa.




Com sempre i després de molt de temps de preparació i arribat el dia, mos trobem al la vora del canal com es habitual i en marxar "toma", Raul que mos porta unes birres i un piscolabis, la veritat tota una agradable sorpresa i que pendrem nota per futures sortides, gairebé una festa, en fi. Acabem d'arreglar tots el problemetes logístics en bici i cotxes i cap amunt, en un tres i no res a Ainsa mos trobem, a sopar i a dormir (no sense fer un tomet per la bucòlica plaça major del poble), al dia següent ja començant a planificar rutes optem per una de fàcil en pocs km. i prop del poble, ja que la calor es feia notar profundament i tret de les moltes ganes que tenia el cos de pedalar, el cap deia que no, que no, que fa massa calor, ja de bon matí rascant els 30 graus, total fem la següent ruta que a continuació us passo la ruta gravada per Joan:



Total 18 km, tres horetes de res i un desnivell de gairebé 600 metres acumulats, pujant podríem dir que un calvari per la asfixiant calor però el paratge del embassament (gairebé buit), i les gratificants baixades per sendera ho han fet més agraït. En arribar Ainsa, piscines, dinar, migdiada, i el termòmetre a més de 40 graus feia presagiar que per la tarde no es podria fer res, però a algun il·luminat i per aprofitar el temps, carreguem bicis als cotxes i amunt cap a la base de Peña Montañesa al punt de La Collada de Ceresa a 1.550 metres d'on surt una megabaixada de 14 km. tot per sendera nomenada Maxiavalanche de la peña montañesa, aquest cop la pujada ha sigut de les més còmodes amb cotxe i la baixada, molt molt bona, tret de tres punxades i una trencada de cadena, que va fer perdre bastant de temps, arribem finalment al Hotelet, a discutir i planificar el dia següent. 


Sense fer cas a la gent del poble, volíem fer algo gran, i optem per fer la Vuelta al Inframundo, uns 60 km en 1.600 de desnivell + que per fer en un dia normal no seria cap bogeria, però en les altes temperatures la veritat era una mica arriscat, arranquem i Juanito pareix lo sifonero, ja que portava aigua per tot arreu per prevenció, arranquem en pla i al cap de 4 km. ja es fa notar la pujada fins al poble de Morcat (abandonat), i posteriorment continuem pujat fins al Cim de Crapamonte a 1.300 metres, la gran pujada ja la teníem assolida, però encara quedava molta ruta. Encarem tot un seguit de senderes cap avall, ja que la ruta marca en total un 35% del recorregut per sendera, la calor es  fa notar i molt, i sense esperar.lo vàrem trobar un barranc passava una canonada d'aigua i que per sort i arriscant-mos ja que no sabíem si seria bona, per poc l'eixuguem entre tots, vàrem repostar i a tornar-hi, dinem al poble de Lecina (un bocata i traguet d'aigua a la ombra d'una figuera), i, lo següent paratges més bé secs i molt solitaris, pujades per pista i davallades per sendera, en un moment crític a les 4 de la tarde i a 45 graus al termòmetre de Joan, trobem en mig de la nada una bassa d'aigua no molt clara, però que va servir per refrescar-nos i poder tirar endavant, i al cap de poc un solitari bar també al mig de la nada mos va ajudar a recuperar totes les forces perdudes i a alegrar definitivament la ruta, a partir d'aqui ja estava tot fet sol calia arribar fins a l'hotel, després de 9,30 hores totals entre parades i pedaleig.



Ja el tercer día i despres de la pellissa del dia anterior, ens deixem aconsellar i decidim fer la ruta 14 sortint de Camporrotuno a uns 15 km de Ainsa.
Molt bona opció de ruta en uns 18 km, 3 hores i pico de pedal i parades i uns 600 acumulats, però un 63 % de sendera fa que la ruta sigue molt bonica, i també molt dura i al mateix temps molt i molt divertida. 
En fi remarcar el bon ambient, i esperem que els que no han pogut venir enguany ho puguen fer l'any vinent.  Recomanar a tot hom les rutes de la zona zero, ja que hi ha un munt per descobrir en un paratge molt gran i espectacular, molt ben cuidat i treballat per aquesta gent i rutes pensades per tots els gustos des de lo més radical a lo fàcilet però sempre cal anar preparat per gaudir a tope. 






1.8.12

SORTIDA NOCTURNA BTT TTEE ROQUETES

 Primer que res felicitar aquesta iniciativa de la que no vaig poder gaudir-ne l’any passat, i que enguany, al meu parer, ha estat un exitàs, ja no només pels 40 envalentonats/ades i una vintena més sopant, sinó també perquè en només un parell de dies he parlat en 4-5 persones més que o no ho sabien o pensaven que era un altre cap de setmana, amb lo qual em temo que l’any vinent té més números d’anar a més que a menys. Així que L’ENHORABONA!!
 


Güeno, i ara a per l’experiència: com quasi sempre fent tard: entreno de natació a migdia, dinar cagandoleshes, fes motxilla ràpidament, munta lo portartia fa temps en diumenge, Pep, Sergi, Josep i Cia....dit i fet, a la que arribo a l’encreuament del Mascar i la part del darrera de la Mola: “cony que no veig ningú, a vore si un dia que vinc l’haig de liar; Fran, pega la volta i nem sobre segur a buscar lo grupet”; amb ells pugem la Mola fins les Foies, no sense haver tret la cadena un parell de vegades pujant les rampetes.

Fem una dels tants reagrupaments entre els bous de les Foies (allí ens deixa Ramon l’ampostí amb altres obligacions) i, amb un cel que més que amenaçar ja ens deia el que ens trobaríem, tirem cap a Terranyes amb una pujadeta inicial i després per una sendera la mar debicis al cotxe, va que t’esperen, treu les cadiretes de les minudes, ara comença a tronar (fotos inicials), agafa xubasquero.....i faig cap al polígon davant Comfil, presentacions, carregar un parell de bicis, aglomeració al pont del vicari (quin rastre de coneguts/des !!!) i cap a l’Esquirol....bé, a la plaça.

La primera en la frente: que si saludos inicials, que si unflar rodes, preparar el què agafar, fer foto multitudinària, Ximet que em diu que anem que anirem per no sé on i quan me n’adono i vull marxar, marxo sol, sabent això sí que a la plaça quedava gent de la colla en la que so guapa, ciclable i còmoda (i jo que m’esperava lo tros de pista de pujada ben engorròs que sempre havia fet en tot terreny); res com que t’ensenyin aquests “divertimentos” pel Port.

Baixem la pista i nova retrobada al Mas del Torrero, on aprofitem per fer més fotos, un mosset, los masclets posar-se proteccions (jeje) i en res, arrencar ja que es començaven a veure al fons les cortinetes d’aigua. Al sortir, algún despistat sense lo camelback (no direm noms), alguna que altra trompadeta (que si les cales surten que si no les trec….tampoc direm noms i separació de senderes: la facileta (quins collons dir-li facileta) i la complicada (que com seria si l’altra era la facileta).
Tiro per la facileta i de tranqui a la part del darrera del grupet que pren aquest camí; fa temps que quan agafo la bici dic que em falta pràctica (cada cop més tinc clar que és que no en vull tenir de pràctica) i aquelles baixades de la sendera facileta se m’entravessaven, així que anar darrera del grup em deixava dissimular certes mancances btteres.


La sendera era guapa, guapa, però pel meu nivellet molt mes addient per baixar-la corrent que amb un traste entre les cames (això queda feo) que et podía llençar les dents cap a qualsevol dels pins que vorejaves; així que ara dalt la bici, ara al costat (poder més aquesta segona opció), nem baixant en busca de la pista que ens havia de dur a la sendera de la Pell Negra, amb algún que altre patiment per aquesta part darrera del grup.
A l’arribar a la pista nou reagrupament dels que havíem tirat per anquell andurrial facilet de ciclar (sí, en tota la ironia del mon), i baixada de pista cap a la sendera. Finalment, del grup es creen corpuscles: uns baixant més rapidet les senderes, altres má lindo com dirien els argentins i, havent començat ja a ploure de valent, altres prefereixen tirar per la pista que els duria al mas de la Franqueta.
Amb els llamps, l’aigua i xubasqueros com a nous companys de travessa fem la sendera engorroseta de pedres mullades que comença la Pell Negra, en el meu cas amb Sergi i Vanesa; amb tant llamp a vora i vora decideixo apagar lo gps ja que tampoc era qüestió de sortir a la tele, i després d’alguna que altra garrotadeta dels companys (certament arriscaven més que jo), ens trobem altre cop a Ximet i Míriam  l’encreuament que portava a la Franqueta. Aquí, entre llamps i xipresos, fotem ràpid lo camp i la liem baixant per una sendera plena d’escalons, al començament ben anunciats per Ximo….al cap de poca estona perquè portar la bici al costat era més segur jeje. Llàstima perquè a segona part de la Pell Negra és molt divertida….però hi haurà nova ocasió!!
Arribem a la Franqueta els cinc i pista cap a la sortida de la carretera d’Horta, amb alguna que altra força més que justeta per fer les rampes posteriors a la zona d’acampada. Tot i així, arribem al restaurant quan la resta ja havien fet més d’una cerveseta.
Sort que vam poder deixar les bicis al sopluig. Amb tot preparat per sopar fora al pati del restaurant, els núvols tornaven a descarregar i “on sopem?”….a la poca estona la tronada que passa i per fi: molt bon sopar!! Pasta fresca, spaguetti, baijoques, ternasco, postre, caferet…sort que no havia agafat roba de recanvi i només m’havia canviat de maillot, sinó pago la novatada i baixo en cotxe…..
Amb llumetes, frontalets i alguna que altra incorporació a la ruta (motoritzada i a pedals), seguim pels caminals de terra direcció Arnes, ara dirección Lledó, ara al voltant d’Horta, buscant la via verda, amb la gent com una mica impacient i amb ganes de fer rodar les bikes a ritme de motoret. Allí se m’acut pensar en les claus de casa….on taran? Pos a Caro, al cotxe…..cason l’olla!!!
Veient que los pilonets passaven massa ràpid ens anem quedant darrera esperant els motoritzats, i així tot i els retrobaments de Bot, Benifallet i Aldover, un grupet de 7-8 anem controlant la situació per darrera tot i que poques vegades baixant dels 30km/h.


A Aldover, sent sobre les 2 de la matinada, sabent que m’havia deixat les claus de casa al cotxe a Caro i que això representava tenir la dona al tanto a casa esperant, faig la darrera cervesa i marxo amb Sergi Toribio (bike granera a la part de la sendera de la Pell Negra i remolcant al personal en alguna rampeta….gran feina, sí seyor!!) i David G. cap al poble, deixant encara al president del BTT i més gent a l’estació d’Aldover fent la última ronda.
A les 3 de la matinada final de ronda, llitet i a descansar: a l’endemà encara pujaría a Caro en lo mateix ferret a buscar lo cotxe (quina rostida em vaig fotre…..però això, ja és inconciència jeje).
Eics, torneu-ho a repetir !!! …i disculpeu la llargada, però a algú se li va acudir que fes una croniqueta i Fran això dels diminutius no ho porta bé……
Salut, cames i PEDALS !
Fran